La sostracció internacional de menors consisteix en el procediment a través del qual un progenitor executa la seva decisió d’endur-se un fill/a menor d’edat a un altre país sense el consentiment de l’altre progenitor i sense autorització judicial, tot impedint que l’altre progenitor pugui exercir, o bé, el dret de visites dels seus fills, o bé, el dret a la cura i custòdia si es va establir al seu favor en conveni o judicialment.
Amb això es priva als menors de poder romandre en contacte amb l’altre progenitor de forma il·legal i completament arbitrària, la qual cosa comporta un trastorn greu per als menors, que es veuen afectats en el seu desenvolupament psico-afectiu i se’ls genera un perjudici en la seva educació en la gran majoria de casos.
Existeixen serioses dificultats per evitar que es produeixi un segrest internacional de menors, especialment en els casos en què es produeix un trencament sentimental de forma contenciosa i amb dificultats entre la parella per assumir i complir allò disposat en la sentència de divorci, un cop s’ha produït definitivament i legal la separació o divorci.
Una nova situació que s’està produint en els darrers temps fa referència a pares o mares, ambdós de la mateixa nacionalitat, que sense tenir vincles familiars o personals a l’estranger, després de la seva separació o divorci, troben una oportunitat professional en un altre Estat. En casos com aquests, el client ve al despatx per sol·licitar consell perquè ha trobat un possible treball a l’estranger i, atesa l’escassa oferta laboral existent actualment a Espanya i la situació desesperada de necessitat en què es troben moltes persones, aquestes es plantegen aprofitar una oportunitat laboral fora del país per trobar una solució a les seves necessitats econòmiques, però no volen renunciar a endur-se els seus fills, tot i l’oposició a aquesta fugida a l’estranger amb els menors que expressament posa de manifest l’altre progenitor.
En ocasions, les persones busquen solucions per poder acceptar un treball a l’estranger sense haver de renunciar als seus drets com a pare/mare, però és difícil trobar una solució òptima i consensuada per a tots, atès que el fill/a menor d’edat en comú també és allunyat del seu altre progenitor si es porta a terme el trasllat del menor i això impedeix al menor exercir el seu dret a continuar relacionant-se amb ambdós progenitors, amb independència de qui dels dos ostenti la custòdia o de si la mateixa és compartida.
Resulta complicat explicar a una persona que necessita uns ingressos econòmics per atendre les seves obligacions amb el fill, la custòdia del qual li ha estat atribuïda, que no pot aprofitar aquesta oportunitat professional, tot i necessitar el treball i els diners de forma immediata, perquè si ho fa, impossibilitarà el compliment efectiu per l’altre progenitor del règim de visites establert i que, per això, haurà de comptar amb l’autorització de la seva ex-parella –cosa impossible en la majoria de casos, sobretot si existeix una relació hostil entre ambdós- o bé, comunicar al jutjat la situació per sol·licitar el canvi d’habitatge, mitjançant la interposició d’una demanda de modificació de mesures definitives, tot arriscant-se en aquest cas a perdre la custòdia del menor si la part contrària aprofita la conjuntura per sol·licitar la custòdia del mateix i el jutge l’acordar per evitar més trastorns al menors, atès que d’aquesta forma aquest no haurà de traslladar-se a l’estranger si pot estar sota la custòdia del progenitor que continua vivint a Espanya i en el seu mateix entorn. En no haver constància oficial del compliment o incompliment de les visites establertes per sentència, un cop finalitza el procediment de divorci, tot i que el progenitor que ostenti la custòdia al·legui que l’altre progenitor habitualment incompleix el règim de visites, això pot ser difícil d’acreditar i en cap cas servirà de pretext legal perquè s’estableixi una altra mesura al seu favor, com ara l’autorització per traslladar-se a l’estranger amb el menor, tot allunyant al mateix de l’altre progenitor sense el seu consentiment.
Consegüentment, això implica que el progenitor ha d’escollir entre conservar la custòdia del seu fill/a i no arriscar-se a perdre-la si marxa a l’estranger o bé, acceptar l’oferta laboral i assumir els riscos de perdre la custòdia del fill/a, atès que en cap cas és aconsellable que se’n vagi a l’estranger amb el menor sense el consentiment de l’altre progenitor ni autorització judicial, ja que aleshores incorreria en el delicte de sostracció internacional de menors.
També ens trobem en ocasions amb la situació inversa: un pare/mare que no té adjudicada la custòdia dels seus fills menors i que únicament ha de complir amb un règim de visites, però no troba una feina a Espanya de cap manera, tot i tenir titulació universitària i formació pràctica en diversos sectors i això l’impedeix disposar d’un lloc on poder viure ell mateix, on poder tenir el seu propi fill menor amb si mateix durant les visites i inclús, li resulta impossible assumir el pagament de la pensió d’aliments. El client troba una feina a l’estranger i decideix acceptar-la, encara que sigui temporalment, perquè d’aquesta manera podrà complir amb el pagament de la pensió alimentària establerta i perquè així tindrà l’oportunitat de llogar almenys una habitació on viure en tornar a Espanya i on tenir el seu fill durant les visites, tot oferint un lloc segur per al menor mentre aquest romangui al seu costat. Ara bé, en marxar, tot i haver avisat d’això a l’ex parella, aquesta li denuncia per incomplir amb el règim de visites establert judicialment i això implica que, en tornar a Espanya, la policia el detingui per interrogar-lo a la comissaria i que hagi de passar com a mínim una nit sencera en el calabós.
La pregunta és: ¿quina opció té una persona que no té feina a Espanya ni diners per fer front a les seves obligacions econòmiques i que, quan aconsegueix una feina a l’estranger i se’n va durant uns mesos a treballar, és denunciada per no poder complir amb el règim de visites amb el seu fill menor, tot i que li continua trucant des de l’estranger i li paga la pensió des d’allà i tot i que l’incompliment de les visites es produeixi de forma provisional i precisament per tal de poder complir amb altres obligacions, com ara el pagament de la pensió?
Si la persona es queda vivint a Espanya, li poden denunciar per incomplir amb l’obligació de pagar la pensió alimentària si no disposa de recursos per això i, si se’n va a l’estranger per motius de treball, li poden denunciar igualment per incomplir amb el règim de visites, inclús en el cas d’haver avisat expressament del motiu de la seva estança temporal a l’estranger.
Resulta això raonable i respectuós amb els drets i llibertats propis d’un Estat de Dret?
Entenc que existeix un buit legal per no contemplar-se que, en supòsits com aquest, es pugui interrompre el règim de visites provisionalment, si es justifica que la persona en qüestió no té una altra alternativa, ja que en alguns casos no hi ha familiars que els puguin ajudar ni tampoc a Espanya disposen de diners o altres recursos.
Una possible solució per a casos com aquest podria consistir en fer una regulació d’un procediment especial per tramitar amb caràcter urgent la modificació del règim de visites o la seva interrupció per facilitar que el progenitor pugui marxar a l’estranger per motius professionals i des d’allà, complir amb les seves obligacions econòmiques.
En una ocasió, per exemple, ens vam trobar amb un cas en el qual un senyor vivia de la caritat d’organitzacions sense ànim de lucre i dels seus amics, tot aconseguint menjar de bancs d’aliments i roba prestada dels amics o d’aquestes entitats, atès que no percebia ingressos propis per satisfer les seves necessitats més bàsiques. En una situació com aquesta, en la qual una persona es troba pràcticament en la indigència, jo em plantejo que realment és impossible assumir les obligacions establertes en sentència, consistents en el pagament d’una pensió alimentària mínima de cent cinquanta euros mensuals, salvant que aconsegueixi un treball amb el qual poder assumir aquesta obligació, però si el mateix apareix a l’estranger i l’accepta, aleshores pot ser denunciat (com li va succeir a aquest senyor) per incompliment del règim de visites.
Considero que seria ideal que la llei contemplés la possibilitat de presentar un escrit per comunicar al jutjat la situació de necessitat imminent de viatjar a l’estranger per acceptar el lloc de treball i que això comportés la suspensió automàtica del règim de visites, sense perjudici que, posteriorment, es pogués valorar la justificació d’aquesta suspensió, tot ordenant al progenitor la seva tornada a Espanya, sota l’advertiment que si no ho fes incorreria en la infracció del deure de respectar les visites, o bé, confirmant la suspensió de les mateixes, condicionada a què el progenitor pagui la pensió alimentària des de l’estranger per haver aconseguit una feina. La solució passaria perquè aquest escrit comunicant la situació al jutjat servís per iniciar una demanda d’adopció de mesures cautelars urgents, la sola interposició de la qual ja comportés la suspensió automàtica de les visites i el dret a què el progenitor pogués sortir del país sense ser denunciat per l’altre progenitor per haver-se marxat. Un cop hagués arribat al país on hagués trobat la feina, el progenitor haurà de justificar els ingressos que percep i el contracte de treball que definitivament li hagin fet, encara que abans de la seva marxa, ja hagi hagut de presentar tota la documentació de què disposés per justificar els motius de la seva sortida del territori nacional. La vista per resoldre posteriorment sobre si es confirma la suspensió del règim de visites produïda automàticament haurà de celebrar-se en aquests casos mitjançant videoconferència perquè pugui assistir a la mateixa el progenitor que ha anat a l’estranger, la qual cosa requeriria un conveni de col·laboració entre jutjats amb el país de destinació i d’altra banda, seria positiu crear una Institució especialitzada en el compliment de les visites de menors imposades en sentències per analitzar si aquest no és possible per manca de mitjans per realitzar els desplaçaments o perquè el progenitor que no ostenta la custòdia ha hagut de marxar inclòs dintre del mateix país a una altra comunitat autònoma que es troba a kilòmetres de distància. Tot això impediria, en definitiva, que un progenitor que ha hagut de marxar per necessitat a un altre país provisionalment per poder treballar i pagar la pensió d’aliments del seu fill, no sigui detingut en tornar a Espanya per la policia perquè va ser denunciat per l’altre progenitor quan va marxar a l’estranger, per incomplir amb el règim de visites. Ara bé, si s’hagués anat amb el menor per poder complir amb el règim de visites a l’estranger durant períodes de vacances en els que li pertoqués tenir el menor amb ell, aleshores podria ser denunciat igualment per un delicte de sostracció internacional de menors, en no comptar amb el consentiment de l’altre progenitor per anar a l’estranger amb el menor. Amb una solució com la proposada, es podria impedir que el progenitor que no ostenta la custòdia del menor, faci el que faci, pugui acabar en el calabós almenys una nit, en tornar a Espanya, enfrontant-se en alguns casos a una acusació per delicte.
D’altra banda, no podem obviar que la pràctica d’aquesta detenció comporta un temps invertit per les forces de seguretat i una inversió econòmica important per part de l’Estat, que es podria evitar, sense entrar a analitzar també els greus trastorns que aquesta situació genera a una persona innocent des del punt de vista psicològic o moral, quan és detinguda simplement per haver-se anat durant un temps a un altre país per poder treballar i obtenir un mitjà de vida per a si mateix i per als seus propis fills, amb ells o sense ells.
Entenc que és complicat regular aquests supòsits però que aquesta regulació es podria fer analitzant tots els detalls i extrapolar-ho també als supòsits de persones que no marxen a l’estranger però sí, dintre de l’Estat, a un altre territori, per treball o perquè tenen família allà que els pot recolzar millor econòmicament per atendre les necessitats dels seus fills.
D’altra banda, i tornant a la qüestió de la sostracció internacional de menors, resulta complicat en aquest cas arribar a un acord amb l’ex parella per complir amb les visites de forma continuada durant certs períodes des de l’estranger. A més a més, això tampoc resultaria aconsellable per al menor si implica una necessària interrupció del seu període escolar, salvant que en el moment en el qual el progenitor romangui a l’estranger juntament amb el menor, coincideixi amb el període estival o de vacances escolars. Això pot generar el desig, en ocasions, d’alguns progenitors de fugir a un altre Estat juntament amb els seus fills, tot prescindint de la voluntat de la seva ex parella i de nou, ens trobem davant d’un greu conflicte.
Com deia inicialment, el problema el trobem des d’ambdós punts de vista: el progenitor que ostenta la custòdia i vol marxar a l’estranger per poder treballar allà i cuidar del seu fill menor, però no pot fer-ho perquè es troba vinculat a l’obligació de respecte del règim de visites de l’altre progenitor, que, a més a més, en moltes ocasions tampoc respecta mai les mateixes però que, en tot cas, existeixen i impedeixen que la persona pugui establir la seva vida en un altre lloc. I d’altra banda, el problema també existeix per al progenitor que no ostenta la custòdia però que és denunciat per la seva ex parella si no compleix el règim de visites, tot i que té la necessitat d’absentar-se temporalment pels motius exposats anteriorment. Ambdues situacions són summament complexes i requereixen un anàlisi molt més profund i solucions més eficaces i concretes de les que, malauradament, actualment ofereix la llei.
Al marge d’aquestes consideracions, també ens trobem amb aquelles situacions en les quals la sostracció internacional de menors es produeix amb l’única finalitat de separar el menor de l’altre progenitor i incomplir voluntàriament la llei, en ocasions per venjança envers l’ex parella o bé, per tornar un dels progenitors al seu país originari, cas en el qual sí que ens trobem davant de l’autèntica comissió d’un delicte, que ha de ser penat per garantir la protecció dels drets del menor i de l’altre progenitor.
Sembla que queda molt camí per recórrer fins que totes les persones comprenguin que els trencaments sentimentals de parella han d’afectar el mínim possible als menors d’edat i que, en tot cas, el règim de visites a favor del progenitor que no ostenta la custòdia, està configurat legalment com un dret del menor d’edat i no com un dret a favor del progenitor en qüestió, sinó a favor del menor, perquè aquest pugui continuar mantenint la seva relació amb ambdós progenitors. Això s’oblida amb massa freqüència, especialment, quan els menors són emprats com a moneda de canvi entre els progenitors per tal d’arribar a certs acords sobre qüestions que no tenen res a veure amb els menors.
La Llei Orgànica 1/1996, de 15 de gener, de Protecció Jurídica del Menor, va modificar la normativa processal actualment aplicable (la Llei d’Enjudiciament Civil de 1881), per tractar els supòsits en què es produeix una sostracció internacional de menors, tot establint-se la restitució immediata del menor traslladat o retingut il·lícitament al seu país de residència. Amb aquest objecte, Espanya forma part del Conveni de La Haya de 1980, sobre els Aspectes Civils de la Sostracció Internacional de Menors, d’acord amb el qual, sempre que el menor, la restitució del qual se sol·licita, es trobi en territori espanyol, si el guardador té la seva residència habitual a qualsevol dels Estats part del Conveni citat, o si li resulten d’aplicació les lleis comunitàries, es procedirà a la seva restitució immediata al país de procedència.
Resulta interessant l’Avantprojecte de la Llei de Jurisdicció Voluntària de 2013, que, amb l’objecte d’adaptar la regulació del procediment a les previsions contingudes en el Reglament CE del Consell número 2201/2001, relatiu, entre d’altres matèries, a la responsabilitat parental, estableix canvis significatius en la regulació actual de la normativa espanyola, com per exemple, el fet que, a partir d’ara, tingui el tractament d’un procediment especial de la jurisdicció contenciosa administrativa; així com també, la introducció de la possibilitat de recórrer a l’auxili de les autoritats centrals implicades, en el marc comunitari, així com d’altres Xarxes de Cooperació Judicial Internacional, amb la idea que hi haurà una major comunicació entre les autoritats judicials internacionals; o l’establiment de l’obligació per les parts d’actuar a través d’un advocat i procurador; o reforçant l’audiència del menor, entre d’altres coses.
Seria interessant que es pogués crear un organisme internacional especialitzat en la cooperació de totes les autoritats dels Estats que formessin part del Conveni creador d’aquest organisme per tal de garantir una eficàcia superior i el compliment de la normativa d’aplicació i assegurar els drets dels menors d’edat.
Fins aleshores, qualsevol avenç resulta significatiu en la millora de la lluita pels drets dels menors a relacionar-se amb ambdós progenitors, amb independència dels conflictes que puguin existir entre els seus pares.
Google+