DETERMINACIÓ DE LA QUANTIA DE LES PENSIONS D’ALIMENTS
Les denominades “pensions de subsistència” dels fills menors:
De conformitat amb l’article 110 del Codi Civil espanyol, “el pare i la mare, encara que no ostentin la pàtria potestat, estan obligats a vetllar pels fills menors i a prestar-los aliments”, deure que deriva del fet mateix de la filiació i això implica un deure per a tots els progenitors de complir amb totes les obligacions derivades de la relació de filiació amb els seus fills menors, al marge de si ostenten o no la custòdia dels mateixos.
Una qüestió espinosa en la majoria dels procediments de divorci contenciosos és determinar la quantia de la pensió alimentària, atès que la majoria dels progenitors no custodis intenten defensar que la quantia de la pensió es redueixi al mínim import i, per contra, els progenitors custodis acostumen a reclamar que la pensió ascendeixi a un import superior per tal de poder satisfer adequadament totes les necessitats dels seus fills, fins a l’extrem, en algunes ocasions, de reclamar quanties desproporcionades i inassumibles per al progenitor que no ostenta la custòdia, les quals no es troben justificades en necessitats reals que s’hagin de cobrir als menors. Tal i com s’indica en la Sentència del Tribunal Suprem d’1 de març de 2001, “l’obligació de prestar aliments es basa en el principi de solidaritat familiar i té el seu fonament constitucional en l’article 39.1 de la Constitució Espanyola, que proclama que els poders públics han d’assegurar la protecció social, econòmica i jurídica de la família”. Ara bé, com s’assenyala per l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 12), en el Fonament Jurídic Segon de la seva Sentència número 212/2007, de 15 de març, l’obligació alimentària comporta l’existència de dues parts: una creditora, que ha de reunir, encara que sigui hipotèticament, la condició de “necessitat”; i una altra deutora, que ha de tenir els mitjans i béns suficients per atendre el deute. La condició de necessitat es dóna sempre en els fills menors d’edat. Ara bé, aquesta pensió d’aliments ha de venir fixada ponderadament, atenent a les necessitats de l’alimentista i possibilitats de l’alimentant, essent l’alimentant no només el progenitor amb qui no convisqui el menor, sinó també aquell que té atribuïda la seva guarda i custòdia.
Consegüentment, la fixació de la pensió alimentària s’ha de realitzar tenint en compte tant el principi de proporcionalitat entre els obligats a prestar-la, entre els quals s’ha de distribuir l’obligació “en proporció als seus recursos econòmics i possibilitats” en virtut d’allò disposat a l’article 264.1 del Codi de Família (actualment, Codi Civil de Catalunya), com el principi de proporcionalitat entre les possibilitats de l’alimentant o dels alimentants i les necessitats de l’alimentista i dels alimentistes, de conformitat amb l’article 267.1 del mateix text legal i l’article 146 del Codi Civil espanyol, que disposa que “la quantia dels aliments serà proporcionada al cabdal o mitjà de qui els dóna i a les necessitats de qui els rep”. Per això, en aplicació d’aquest mateix criteri legal i jurisprudencial, l’Audiència Provincial de Girona (Secció 1a), en la seva recent Sentència número 257/2012, de 13 de juny, en un cas en el qual el progenitor no custodi no constava donat d’alta a cap empresa, però que havia reconegut en l’acte de la vista que efectuava algun treball pel qual tenia uns ingressos d’uns 350,00 € al mes, es va considerar que, si bé és obligació dels pares atendre les necessitats alimentàries bàsiques dels seus fills o necessitats de subsistència, atès que aquestes necessitats són inclús prioritàries a les del mateix progenitor, també és cert que la quantia ha de ser proporcionada als seus recursos i per aquesta raó s’estima per aquest tribunal que la quantitat de CENT EUROS MENSUALS és una quantitat mínima que el progenitor ha de prestar als seus fills per a les necessitats vitals d’aquests (FJ 3r). En aquest mateix sentit es pronuncia l’Audiència Provincial de Màlaga, en la seva Sentència número 475/2013, de 10 de setembre, la qual considera que la quantia mínima de la pensió alimentària ha de ser de 100,00 € mensuals per a supòsits de persones que no perceben ingressos o que perceben molt pocs ingressos amb els que poder cobrir les seves pròpies necessitats, entre d’altres moltes Sentències de la jurisprudència menor més recent i actualitzada al context econòmic que vivim actualment en el nostre país.
Per aquest motiu, en el context actual de crisi econòmica i d’absoluta manca de recursos per part de molts progenitors no custodis, que es troben en situacions pràcticament d’indigència, s’ha determinat que la quantia de la pensió d’aliments que obligatòriament s’ha d’imposar als mateixos és de cent euros (100,00 €) mensuals per ser aquest l’import mínim necessari per cobrir les necessitats vitals més bàsiques dels fills menors, d’acord amb la jurisprudència més recent.
En aquest mateix sentit, en l’apartat 5.7 de la Memòria explicativa de les taules orientadores per a la determinació de les pensions alimentàries dels fills en els processos de família elaborades pel Consell General del Poder Judicial s’indica que les taules no contemplen ingressos de l’obligat al pagament de la pensió per sota de set-cents euros (700,00 €), en considerar que en els trams de rendes inferiors a aquesta quantia, ha de fixar-se la denominada “pensió mínima” o “de subsistència”, que jurisprudencialment varia en funció de les diferents zones geogràfiques i poblacions, sense perjudici que, si amb posterioritat aquests ingressos variessin, es pugui modificar i actualitzar la quantia de la pensió aplicant els criteris oferts per aquestes taules en el procés judicial corresponent. Per tant, a les persones que percebin menys de vuit mil quatre-cents euros anuals (8.400,00 €) – que és l’import equivalent a 700,00 € mensuals- no se’ls podrà aplicar les taules en qüestió, elaborades per tal de garantir una seguretat jurídica superior a tots els juristes a l’hora de determinar les quanties de les pensions d’aliments, sinó que, com s’indica en la citada Memòria, hauran de satisfer el pagament de la pensió de subsistència, la qual tindrà l’import considerat a cada territori com el mínim necessari per cobrir les necessitats vitals bàsiques dels fills i que es determina jurisprudencialment a cada zona geogràfica o població.
Per això podem concloure que, tenint present que un dels criteris a tenir present per determinar la quantia de la pensió alimentària és la capacitat econòmica de l’alimentant, en els supòsits de persones que no perceben ingressos fixos mensualment o que perceben uns ingressos molt escassos, jurisprudencialment a cada territori s’estableix la quantia que es considera que s’ha d’imposar com a pensió de mínims o de subsistència, la qual s’ha considerat per la jurisprudència de les Audiències Provincials de Barcelona, de Girona o de Màlaga, que ascendeix a cent euros mensuals.
Laura González Muñoz,
Advocada, mediadora i professora de Dret
Google+